Comença a crear-se una família

Essent una persona susceptible al crépuscule de la semaine, llevar-se un diumenge i que faci un sol brillant i un cel net provoca tot un brot d'optimisme. Música, obrim la fenêtre, i exclamem "Woahw, quin dia més preciós!" I sumem-li que Mamma Viola comunica que "aujourd'hui, on va faire le brunch chez moi, je vas vous faire un vrai plat de pâte à la italienne".
Metro Barbès, esquivem la marabunta immigrant que ven tabac negre, i el cop a la porta habitual (és una casa ocupa i per tant, el "digicode" no funciona), interfono al 8, 4 pisos... I mamma Viola i Manu que t'obren els braços dient "oui, hier on etáit tellement burrés... mais maintenant on va se recuperer!" I la porta es va obrint, i acabem sent set dinant un plat in-cre-íble-ment bo, doppo cafè, estona de lectura i de intentar ajudar-nos a fer els deures (sí, tenim deures..).
Bella domenica, bella famiglia. I si sembla que no estiguem a París és perquè som un grup inter-cultural, ben bé europeu, que parla el nou esperanto-erasmus: mix de llengues (del qual el francès és la base, és clar) amb el que tothom s'entén.

Cels i Monuments: collage fotogràfic

Dimanche, hiver: la paresse nous embrasse

Avui és diumenge.
Normalment és un dia que deprimeix profundament, més si plou, si et lleves tard i l'amosfera és hivernal i de plugim. Voilà, avui és així.
Però la depressió no ha estat greu, i mira que plovia, m'he llevat tard (massa tard!) i feia vraiment froid.

Glory m'ha rescatat d'un possible naixement d'angoixa dominical activant-me per anar a veure la exposició de Le Corbusier que fa tres dies que busquem i sembla que no existeix. Efectivament, no existeix. Avui hem fet presència al Palais Royal, lloc de l'expo, i rien de rien.
Hem passejat per carrerons desxifrant la història dels edificis i de París, del seu caos de reis i places. El I i II arrondissements són caòtics i no hi ha manera d'orientar-se: quan tens clar quins són els típics edificis que et serveixen pel mapa mental, resulta que no es troben on tu els col·locaves. Glory s'orienta millor, i això ens salva sovint (a mi, de fet). Noisette de rigor a una terrasseta, comentant com farem la feina, les biblioteques, i fent un intent de guia dels bars barats que ja tenim una mica clitxats (poc a poc).
París avui semblava buit. Ningú pels carrers, fred, plugim... però regnava una atmosfera plàcida, hivernal però agradable.
Retirada d'hora i invent mig desastrós-mig bo de sopa d'arròs, ceba, menta, herbes de provença i mig tomàquet sec.
Demà toca Porte Chapelle per enviar la Caf, d'una vegada.
Avui han arribat les primeres cartes al meu nom: Mademoiselle, 3 rue Dulong, 75017. Ah, que visc aquí, dius?
Torna a ploure, chaufagge encès, jazz i gandula al costat de la finestra.

Live in paris abans del que realment toca

A part de l'anècdota de la butxaca buida, que va ser momentània perquè no som un artista tòpic parisenc, la vida a París abans de començar les classes és prou positiva. Què cony, molt positiva! Es podria resumir en poques paraules, les connotacions de les quals aporten anècdotes i etzèteres, és clar. Com ho faríem? Dient, simplement:
- noisettes
- caminades extrallargues tipu ja no porto el mapa al bolso i vaig de "estic super orientada, ja"
- picnics porai prop del Sena o algun canal (diga-li St.martin, pocs més en trobem)
- vida en comunitat tant amb orgasmus people com francesos (tret més que positiu, la coneixença de gent de la terra)
- exposicions esporàdiques
- i, sobretot, sobretot, un curs avançat de sommelier (que no s'acabi el vi, siusplau).
Així de fàcil.
Que si discos de gays, vinets en bars o a casa dels nous amics (oh que socials que som, woahw), cafès d'empaties vàries, xerra que xerra amb glory, tendresa amb la mamma italiana que parla un francès mig rus, el cambrer del bar de sota casa ja et pregunta si vols el de sempre (ei, super instal·lada)...
I des de la finestra la llum de la torre Eiffel rellisca pels vidres...
Avui focs artificials a Montmartre, pastís de formatge i ampolla de vi. Podem estar més integrades, li preguntaria a Glory, compañera de mano a mano?
No, sens dubte, si no fos perquè només obrir la boca tot francès ens pregunta si som italianes o espanyoles. Molesta una mica però poc a poc, tinc l'esperança, que ho podrem camuflar millor.
I dos dies i on y va! C'est pas grave, que dirien ells..
El pollastre podrit ha contaminat la casa i he hagut de ruixar el camarot amb colònia. Buf.. drogada de musk..

Ja ho sap tothom i és profecia

Amb gana i butxaca buida s'escriu millor. Ahir vaig entendre perquè Hemingway ho deia. No tenia un putu duro, res, perquè sempre hi ha prioritats i la d'aquell matí havia estat, com d'habitude, un noisette al 3 Pièces. Lectura densa de Döblin, i a peu fins a St.Michel. Vaig baixar Rome, passar St.Lazare i arribar a la Madeleine. Botigues cares, plovia, estress. Fàstic i mal de peus. Go.
Per començar a estar de mal humor vaig escollir la pitjor ruta: les arcades de davant del Louvre, massa japonesa de souvenirs. M'envaïa, mentre l'estómac cridava, una tristesa plàcida i resignada.
St.Michel. Havia quedat allà amb la Glòria, i la vaig esperar a la placeta St.André les Arbres, que no es diu així però hi ha arbres, he decidit que té aquest nom. Dinar al quai de la Seine sota plataners mentre la Glòria m'explicava agobiada que no entén les classes. Noisette a la barra, és més barat. Intent frustrat de caixers. Evasió amb Döblin a Santa Geneviève, aquí no plou. De fet algun raig de sol travessa la finestra i em toca.
A les sis tiro cap a la Caveau per mirar cursos de lindyhop: fermé. La Seine again.
El cel es mou, s'obre. Hi ha molts cels, i cada un té un reflex al riu. És bonic. Somric quan el cigarro crepita i la parella de davant s'abraça. Ell li fa bromes, ella li riu, i continuen desfilant les vedettes de Paris amb veus off multilingues recitant les virtuds arquitectòniques de la gran ciutat.
Enfilaré cap a Parmentier per aconseguir diners, menjar i una cervesa: camino, camino llarg. Una puta horriblement vulgar (quan no són així?) portant un avi del bracet. Un alcohòlic perdut parla amb els arbres. La merde partout. És fosc, ja.
La lluna no està plena, hi era fa dos dies. S'amaga a l'est de la rue Oberkampf. Suo i estic cansada. Birres socials, empatia d'infància amb el gay austríac. Retour des de République ara sí, amb metro.
Ascenseur pour l'échafaud, Louis Malle. Com bufa, Miles... dormiré sentint com aquesta trompeta rellisca per un carrer fosc.